Simbòlic és contrari a eficaç?




Estem acostumats a veure l'art com una cosa en certa manera marginal a la vida, quelcom que es contempla com erudició, evasió, que pertany al món de l'oci, del pensament o de la fantasia. Que no interfereix en els assumptes de la supervivència, no té a veure amb les factures de la llum, amb la puntualitat dels transports públics, o amb les farinetes dels nostres nens, per posar exemples més o menys inofensius. No pensem en l'art com una clau històrica que pugui impedir la guerra, o modificar els resultats electorals o els processos de producció; i si ho fa és d'una manera tangent, massa complicada, per garrotxes i forats que se'ns escapen, que llegim en els llibres a posteriori; creiem que l'art pot intervenir a través del discurs, de la moda o de la denúncia, però sempre que entri en els mecanismes del mercat o la publicitat; i si pensem que pot afectar-nos profundament ho fem partint de la base d'un creixement personal o íntim, dintre d'un àmbit més moral que pràctic. No és tan fàcil per a nosaltres entendre que en altres comunitats una canoa, per exemple, pugui ser un mitjà per a desplaçar-se, una obra d'art construïda segons cànons rigorosament estètics, un instrument per a pescar i al mateix temps una representació o una ofrena a cert déu. Per a nosaltres són quatre fets distints, quatre punts de vista en un mateix objecte; per als no occidentals es tracta d'un de sol; no existeix aquesta profunda escissió entre la vida de les creences o les emocions i la vida de les accions i els fets. Aquesta circumstància és la que moltes vegades ha detectat l'artista occidental. Va ser el que el dadà, el surrealisme, Artaud, van advertir i van desafiar. En realitat, l'oposició art/vida està ideològicament subordinada a aquesta altra de símbol/praxi. La vida pràctica i la política se sustenten en una xarxa de processos simbòlics sense els quals no podria existir; des dels departaments de protocol fins al vestit del director comercial, des de la representació d'una determinada idea de llibertat, malgrat tots els obstacles reals que la negarien, fins a l'atribució de carisma i el tall del cabell en el candidat més pragmàtic, o la signatura del tresorer estatal en els bitllets de banc. Però ens “representem” que es tracta de dos ordres diferents: un en l'àmbit de les paraules, dels signes, de les obres artístiques, fins i tot de les creences religioses i els somnis, l'altre en la política, en l'economia, en els assumptes de la vida quotidiana. Sabem que es barregen i s’usen l'un respecte a l'altre, però els distingim contínuament perquè els límits entre ambdós ordres estan prefigurats en la nostra consciència a través d'un sistema que anomenem cultura. L'art d'acció aspira a traspassar aquest sistema. Tal vegada l'art sempre aspiri a això d'una o altra forma, per això tot el que s'ha dit podria anar traient a les accions de performance i als seus voltants, tot aquest halo d'art d'avantguarda i eternament jove i minoritari, per a retornar-los les arrels que han inspirat l'ésser humà a transcendir els límits d'una realitat que es presenta amputada.

Acabo així, amb les paraules penetrants d’Artaud, aquesta breu reflexió sobre el tapís que es fila entre gests i actes, o també gestions i ganyotes. Una teranyina, de vegades fràgil, de vegades gegantina, que es teixeix entre extrems i oposats.

Del prefaci a El teatre i el seu doble

“Mai, ara que la vida mateixa sucumbeix, s'ha parlat tant de civilització i cultura. I hi ha un rar paral·lelisme entre l'enfonsament generalitzat de la vida, base de la desmoralització actual, i la preocupació per una cultura que mai va coincidir amb la vida, i que en veritat la tiranitza. 

“Abans de seguir parlant de cultura assenyalo que el món té fam, i no es preocupa per la cultura; i que només artificialment poden orientar-se cap a la cultura pensaments dirigits cap a la fam. Defensar una cultura, que mai va salvar un home de la preocupació de viure millor i no tenir fam no em sembla tan urgent com extreure de l’anomenada cultura idees d'una força vivent idèntica a la de la fam. 

“Tenim sobretot necessitat de viure i de creure en el que ens fa viure, i que alguna cosa ens fa viure; i el que brolli del nostre oprobi interior misteriós no ha d’aparèixer-nos sempre com a preocupació grollerament digestiva.” 









De l'escena a l'acte
(fragment)
Déborah Puig-Pey
http://www.ebent.org/textos

eBent v2
Festival Internacional de performance
2003-2005
Introducció, pag. 9 


Comentarios