Viatge amb escales


Existeix una descripció ideal del món social dels primitius en la qual qualsevol signe d'anormalitat que fos expressada per un dels seus membres- ja sigui física, idiosincrásica, simbòlica: una tara, una particularitat de naixement, una conducta especial, un do... -era reutilitzada immediatament per la societat per ser aquestes cultures menys excloents de l'extraordinari o el “numinós” i més responsable de donar cabuda als seus components a causa de la fortalesa de la identitat per atribució. Un és, llavors, una identitat complexa i dinàmica pel fet que aquesta es construeix amb relació a totes les altres. La identitat es formula al llarg de la vida al voltant del grup d'edat, de parentiu, de gènere, de l'estat de solteria o matrimoni, de la pertinença a un clan o a una tribu en particular, de la xarxa que es teixeix amb altres xarxes d'identitats. És com si la construcció de la identitat fos explícita i deliberadament alguna cosa que es reformula al mateix temps que les persones interactuen entre elles i amb els seus valors. No és quelcom que es “cou” a l'interior d'un cop per sempre, que es manifesta com un fet inalterable quan ja s'ha construït i que es basa en l'esforç personal per a integrar-se a un model, procediment que correspon a la nostra cultura actual.
A pesar de tenir una tradició psicològica molt amplia, molt rica, en la que un individu no és una peça - no és d’una sola peça- sinó on la construcció de la pròpia individualitat és un treball d’harmonització entre moltes forces en lluita, a pesar de que tenim un gran bagatge cultural, la informació real que s’ens dona a la vida no és aquesta. S’ens fa fer un treball en solitari i quasi genètic, com si el nostre ésser ja el portéssim programat.


Dit d'una manera simple, en aquestes societats la construcció de la identitat individual rep “ajuda” permanent del grup, el qual proporciona abundants materials perquè això es porti a terme en el seu propi cor. I ho fa amb uns recursos que nosaltres hem perdut, ho fa amb material mitològic, ho fa amb arquetips. Nosaltres tenim rols, tenim models d’imitació, de reproducció; no tenim arquetips com a models d’elaboració pròpia, que foren com models il·limitats que un pot ajudar a ampliar contribuint amb una idiosincràsia diferent. Herois irreals. Tenim herois reals, futbolistes, models, polítics, però per a la construcció de la identitat és molt més lliure i molt més ric el que feien aquestes societats.
En la nostra sembla que el procés sigui molt diferent. Però és potser el discurs el que és diferent. El que es proposa aquí és que, per a construir la nostra identitat d'individus occidentals integrats, la nostra necessitat de material fresc, dinàmic, real i mitològic, intern i extern, múltiple i màgic, és la mateixa, però que nosaltres ho fem a contra corrent, en solitud, afavorits tan sols per una petita experiència biogràfica auto-interpretada.
Amb la petita ajuda, de vegades el boicot, d'uns quants missatges subliminals, un parell de pares en el millor dels casos, uns pocs assajos en l'escola primària i un abstracte ideal del jo extret de casar per força tot això amb les nostres íntimes sensacions.







MIRHA-SOLEIL ROSS is a video maker, performer, sex worker and animal rights activist born and raised in a poor francophone neighbourhood on the south shore of Montréal,

Comentarios