 |
| Forty-four Turkish Fairy Tales, by Ignácz Kúnos, illustrations by Willy Pogany; 1913 |
 |
 |
 |
| Willy Pogany for Tannhauser |
 |
| Rubaiyat of Omar Khayyam |
viernes, 30 de marzo de 2018
Willy Pogany
jueves, 29 de marzo de 2018
Demografia i literatura
L'associació entre obra
literària i geografia és gairebé òbvia. El Quixot,
l'Odissea, l'Ulisses de Joyce, per citar-ne només tres, són impossibles de
llegir ignorant els seus recorreguts al llarg d'un lloc o llocs, i tant és així
que l'itinerari que descriuen ha arribat a ser un veritable mapa cultural de
cadascun d'aquests indrets que hi apareixen. La Manxa, Ítaca, Dublín... Qui pot
trepitjar aquests territoris sense trobar tot allò que la ficció literària ha
dipositat en els seus paisatges o recollit dels seus viatges?
Menys evident és trobar
l’èmfasi d’aquesta relació en històries que fan una referència, simbòlica o no,
a aspectes de la demografia, és a dir, als temes concrets de la natalitat, la
mortalitat i la migració. Però bé que hi són, i moltes vegades, doncs tan
important com el lloc és la gent que hi viu i els fets fonamentals de néixer i
morir, o arribar i marxar, dualitats que sostenen els grans canvis de la vida
humana.
Penso ara en Hamelin (Hameln), la ciutat
alemanya que contracta un músic flautista per desfer-se d'una invasió de rates,
probablement al·ludint a la transmissió de l'epidèmia que més vides va malparar
al segle XIV, la pesta negra, pesta bubònica, la mort negra, que va deixar
Europa assolada i que es transmetia per puces que transportaven les rates. Vet
aquí que després el flautista es disgusta amb les autoritats ciutadanes, que no
l'han pagat massa bé, i en venjança, amb la mateixa flauta i la mateixa música,
igual que havia fet amb els rosegadors, s'emporta ben lluny als
nens de
Hamelin. D'aquesta manera el conte afegeix a l'enorme
mortalitat general, la davallada en el nombre de nens nascuts i nens per
néixer, produint un greu escapçament de futur.
Igualment, el tema de
l’amenaça d’una natalitat zero és el marc on es desenvolupa El conte de la criada (The Handmaid's Tale), distòpia escrita per Margaret Atwood
i convertida en sèrie de TV amb gran
èxit, on es planteja com després de canvis radicals als E.U.A, s’instaura una
dictadura totalitària. La població humana ha esdevingut pràcticament estèril i les
dones que conserven la fertilitat són sotmeses a esclavitud i utilitzades per
parir fills dels quals seran privades.
Invasió Subtil
és un conte de Pere Calders que dóna nom a una recopilació de narracions
d'aquest autor publicada a 1978. Es tracta d'una fantasia irònica, escrita en
una època en què a Catalunya es començaven a veure molts turistes que venien
del Japó. L'acció transcorre a Tossa de Mar, i la fama dels nipons en
fotografiar i copiar-ho tot traspassa els límits de la realitat turística. Fins
que arriba un moment que el narrador és incapaç de distingir un japonès que en
tot sembla un català, d'un japonès original. És una migració fusionada a la
perfecció, no es fa sentir, és subtil, i no es pot saber si els japonesos han
acaparat o no els recursos econòmics nacionals. Hi ha un cert exorcisme en
aquest conte —i el personatge que narra és
un xic paranoic— un exorcisme relacionat amb les pors que es poden albergar
respecte a una arribada massiva de gent, vinguda més o menys de lluny; però
també hi ha una descripció amb tints humorístics del que ha passat històricament,
i de com el prejudici davant l'estranger resulta ridícul tan aviat mirem una
mica enrere i ens adonem que nosaltres mateixos som estrangers transformats, o
ho són els nostres pares o els nostres avis, o el nostre cognom exsuda ressons
fenicis, jueus o vés a saber que.
Calders té un altre
conte clarament demogràfic, Zero a Malthus. En un futur
hipotètic, s'ha inventat el "sèrum", una substància que manté sana
qualsevol persona per sempre, és a dir, eternament, però no pot combatre
l'envelliment. Com que el sèrum és àmpliament consumit, la superpoblació cada
cop és més preocupant i les autoritats determinen que "... a qualsevol avi
de 75 anys que no fos ni hagués estat de gran importància per la història de la
humanitat se li aplicaria una mena d'eutanàsia." És clar, el protagonista del
relat no pot deixar de pensar que ell és prou important per la història de la
humanitat, però al final haurà de rendir-se als desavantatges d’un possible índex de mortalitat inexistent, el zero a
Malthus.
Hi ha dos llibres
clàssics que fent ús metafòric de la migració de les aus ens mostren aspectes
suculents d’imaginació geogràfica. Es
tracta de les obres de dues autores: la sueca Selma Lagerloff, premi Nobel de
literatura l’any 1909, i autora del Viatge de Nils Horgerson, i Daphne du Maurier i el seu original relat -que
Hitchcock va adaptar al cinema—Els ocells.
El viatge de Nils
Horgerson, concebut
com un llibre de text perquè els estudiants de primària suecs coneguessin la
geografia i la història del seu país, es va convertir en un clàssic mundialment
reconegut. Nils, disminuït en grandària, es veu obligat a acompanyar a unes
oques silvestres en la migració a les fredes terres del nord. El viatge per tot
el país comença al març i acaba al novembre. És possible percebre certa crítica
de Lagerlöf a la migració de camperols a les ciutats, a causa de la
falta de condicions per al seu treball, i la falta de reconeixement de
diferents formes de veure el món, com passava amb l’estil de vida dels lapons vistos
pel centre i el sud de Suècia. Lagerlöf va estar sempre molt
interessada en aquests temes, en la defensa dels recursos de la terra i els
drets dels ciutadans, pels quals va lluitar especialment quan l'esperit del
nazisme començava a envair Europa.
Finalment, l'esplèndid conte de Daphne du Maurier, un poc edulcorat en la també magistral versió cinematogràfica, ens explica una situació dificilíssima de produir-se naturalment, però no impossible. Un canvi climàtic, en variar els corrents d'aire de la Terra, modifica el curs migratori dels ocells de manera que tots els ocells arriben a un mateix punt i es concentren com mai havia succeït abans. La força en el nombre que aquesta espècie aconsegueix altera el seu paper en el regne animal, ja que per primera vegada els ocells poden tractar d'acabar amb la dominant espècie humana.
Al relat, la família protagonista acaba tancada a casa, parapetada
per murs d'ocells morts que esclaten quan es llancen contra l'habitatge, però els
seus habitants no poden sortir mai més de casa. Exposats a la limitació de
les provisions, s'entén que moriran atrapats. No poden "migrar".
En canvi, a la pel·lícula hi ha un final feliç, tot i que està
inspirat en l'original. Si ho recordeu, els ocells que se salven al final són
una parella de "periquitos" (en realitat són agapornis, també
nomenats "inseparables") que des del principi es troben engabiats.
Aquí, la família, la parella, protegint-se dels atacs exteriors a base d'amor i
barrots, enarbora la bandera del triomf.
Realment són
moltíssimes les històries que es podrien comentar aquí, però potser aquestes
que he exposat són suficients per evocar la manera en què la creativitat humana
ha reflexionat sobre els fenòmens de la demografia, inclús d'una de fantàstica,
un mirall on reflectir les possibilitats de la realitat.
Déborah Puig-Pey
Observatori de
l’Ajuntament de Manresa, Març de 2018
sábado, 24 de marzo de 2018
Ropajes
 |
| Santa Casilda, de Zurbarán. |
Para los artistas del XVII italiano, la maestría en el tratamiento de los tejidos y la originalidad de los trajes retratados eran una prueba más de la calidad de su arte. En España, Zurbarán es su máximo exponente.
Viste y muestra, en un juego de pudor y seducción, como en La venus del espejo, de Velázquez. Puede ser sensual, como en La maja vestida, de Goya, o regia, como en La visión de Santa Helena, de Paolo Cagliari (el Veronés). La moda reside en los cuadros, ya sea por presencia o por ausencia; cuando el traje representa una sociedad y una época, o la desnudez, el rechazo a esas mismas normas sociales y sus engaños, como bien podría haber sido la intención de El Bosco con su inquietante Jardín de las delicias. Ha sido así –como señala Manuela Mena, subdirectora del Museo del Prado en su artículo La moda, cara visible del arte– desde los egipcios, los asirios, los romanos, los chinos milenarios y los japoneses, hasta el arte de la India, los persas y turcos y la cultura europea. Solo los griegos se recrearon, de un modo filosófico, «en el valor puro del cuerpo humano desnudo, sin el aditamento vulgar y pasajero de las telas».
Para los pintores del XVII italiano, la belleza que el artista fuera capaz de imprimir a los tejidos era una prueba más de su maestría, como la perspectiva, el dominio de la anatomía humana, la habilidad para plasmar el movimiento en la quietud, para encerrar la luz en un lienzo o para hacer que la naturaleza muerta aún parezca viva. Estudiaban las calidades, los tintes, el panneggiare –los plegados y su caída–, los patrones y los adornos. Hay cuadros, como Santa Isabel de Zurbarán, que crujen al verlos como las enaguas rojas de Mammy en Lo que el viento se llevó. Si se trataba de un retrato, el artista elegía junto al protagonista el mejor atuendo, «el más definitorio de la personalidad», explica Mena. «Es evidente que si Goya hubiera retratado a la condesa de Chinchón de rojo, o con adornos de ese color, nadie la vería como una joven desvalida y frágil, aspectos de su situación personal que se acentúan por los sutiles tonos del blanco puro del vestido y el azul de sus adornos». El pintor austríaco Egon Schiele lo llevó al extremo cuando pidió a su pareja, Wally, que cosiera un traje a partir de un pesadísimo cortinaje que había en su taller para retratar con él a su amante, Edith Harms (después Schiele).
 |
| Edith Schiele, pintada por Egon |
Estoy harto de tanto trazo grueso, tanto negro», le dijo. «Cuando llegamos me fijé en los grandes telones que hay ahora en el taller. ¿Sabes cuáles son? Esos tan pesados y con muchas rayas… Me parecen sencillos, hermosos y emocionantes. Quiero pintar así: sencillo, hermoso, emocionante». Cuenta su historia Pilar Gómez Rodríguez en La otra vida de Egon. Las manos de Wally sangraban con cada puntada que daba la aguja en aquella gruesa tela. Tres años después de que Schiele finalizara el cuadro, Edith Schiele con vestido de rayas (1915), Wally murió. «Con la inocencia del buen asesino, Edith llevaba el vestido que Wally cosió para ella…».
El País, 2012
 |
| Degas |
 |
| Adele Bloch-Bauer II - Gustav Klimt |
La Criolla del Mantón (hacia 1910), óleo del pintor mexicano Saturnino Herrán
viernes, 23 de marzo de 2018
jueves, 22 de marzo de 2018
Viñetas
 |
| Dibujo satírico catalán publicado en La Campana de Gràcia (1898). |
 |
"Esperaré siempre tu regreso" un cómic de un republicano español que sobrevivió al holocausto nazi |
Joan Mundet
TBO
Los pioneros del cómic empezaron en el siglo XIX
BREVE E INCOMPLETA HISTORIA DE MUJERES DIBUJANTES
El siglo de oro del cómic español
miércoles, 21 de marzo de 2018
martes, 20 de marzo de 2018
Paul Bergon
Louis-Jacques-Paul Bergon (27 de septiembre 1863 - enero de 1912) fue un naturalista, botánico, algólogo, fotógrafo, músico, y alpinista francés. Fue un exquisito taxónomo de la familia de las orquídeas. Era hijo del banquero Bernard Frédéric Bergon y sobrino del pintor René Le Bègue.
Como fotógrafo realizó varias exposiciones en París, especializándose en el desnudo humano, y practicando la fotografía en color al advenir el autocromo en 1907.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)