Foix
Jo tem la nit, però la nit m'emportaErt, pels verals, vora la mar sutjosa;En llum morent la cobla es sent, confosa,Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.Negres carbons esbossen la mar morta,L'escàs pujol i la rosta pinosa,Però jo hi veig una selva frondosa,I en erm desert imagín una porta.La fosca nit m'aparenta pissarraI, com l'infant, hi dibuix rares testes,Un món novell i el feu que el desig narra.Me'n meravell, i tem -oh nit que afinesAstres i seny!-. La mar omples de vestes,I una veu diu: "Plou sang a les codines".
No hay comentarios:
Publicar un comentario