La nevada


Des del punt d'amarratge de les golondrines que portaven els viatgers de moll a moll, vaig entrellucar en perspectiva les construccions oficials i monumentals de la Via Laietana, una mica infoses d'un possible regust Scotland Yard -tot i que es deien estil Chicago-, cobertes de neu en una estampa inusual, d'un blanc brillant, que des d'aquell angle semblaven caravel·les immenses que s'apropaven al port amb el velam inflat.
No esperava trobar la comissaria de gom a gom, però així va ser. El carrer era un desert polar, però allà dins bullien les paraules i els rostres. Les coses que a mi em passen.
Els polis estaven alterats: obviaven lladres, prostitutes i altres clients que mansament passaven les hores asseguts o tirats sobre els bancs de la prefectura sense atrevir-se a obrir la boca ni per badallar. Vaig pensar que si rebien una trucada urgent anunciant un crim brutal, no podrien sentir la trucada, o no l'entendrien. Acalorats i gesticulant debatien l'edició de El Fascio de la mateixa manera en què es discuteix un partit de futbol, un es precipitava prenent partit, un altre apostava, el de més enllà els pregava discreció en la disputa, i així es devia caldejat l'ambient aquella nit tan freda, verb a verb, camarada contra camarada, igual que aquella neu excepcional havia anat quallant floc a floc.
En pocs dies “El Fascio” seria un periòdic nou, només publicaria un número i aquest seria retirat gairebé acabat de néixer. La discussió venia donada a partir de l'ascens electoral de Hitler, a partir del nerviosisme dels conservadors espanyols i d'un grup de policies nacionals que feien un cop de mà perquè sortís el nou diari, i sortís també en José Antonio Primo de Rivera com a abanderat de la salvació del país i d'unes quantes idees feixistes. El cos de policia el restaurarien de cap a peus, naixeria aquell mateix any una secció “d'assalt” (“la alegre fuerza de la República”) per controlar els moviments de la població dins de la ciutat, per dissoldre les manifestacions i desacataments de la multitud. Encara que a Barcelona va ser diferent. Barcelona era una ciutat problemàtica per a l'Estat, que la considerava contínuament i popularment explosiva, sempre controlada per les forces dels sindicats, i aquests es veien des del govern com els protectors enfront de la policia de tots els delinqüents de la ciutat.
La Guàrdia Civil havia de dissoldre's -una promesa perenne-, però reformar aquest cos és menester iniciàtic de tot nou govern espanyol i tampoc llavors va haver-hi cap excepció.




Les músiques de Brundibar
Sortida Setembre 2014
Tigre de Paper ed.


Comentarios